Els dies de després

Una vegada realitzat el diagnòstic i l'etiquetatge, la família no respon de la mateixa manera, alguns segueixen exigint la realització de les activitats que fins aleshores la mare feia, altres negant rotundament que hi hagi cap problema, altres exigint que la resta actui i finalment el que diu que ja és hora d'actuar.

La mare viu amb mi fa tres mesos. És un procés dur, és acostumar-se a ella de nou, deixant espai a una persona que no pot cuidar-se, cuidar sense que es senti cuidada. No nego que he dubtat si la decissió ha estat encertada, ja que a més no només és ella l'acollida sinó que la resta de la família sent casa meva com casa de l'àvia i que per tant l'autoritat s'acaba en entrar pel llindar de la porta.

Si a més afegim que les relacions tòxiques que s'estableixen en una família i enfrontaments afegits a posteriori, no han d'arribar ni afectar-la perquè és el pitjor remei per aquesta enfermetat. L'ansietat, l'estrès, els canvis sobtats, els disgustos fan anular a la persona totalment. És per això que em dóna una lliçó doble, prioritzar els problemes, les urgències, i disminuir l'afectació externa, fins al punt de sempre tenir la veu dolça i un somriure a la boca.

La persona cuidadora normalment desapareix socialment i de fet va ser la primera reacció, però després de llegir diferents articles, al final les relacions externes ajuden a respirar i començar de nou, tot es torna a relaxar i continuem.

En el meu cas, les males relacions que fins aquest moment només estaven tenses han acabat per explosionar però de manera desmesurada i descontrolada. El sentiment de solitud familiar es compensa amb les relacions amigables, que són respectuoses. Les 24 hores són llargues si no tens ningú amb qui deixar la persona en els casos de visites mèdiques a l'hospital, ja que la resta per ara està resolta emportant-me-la. Ningú de la família veu això, ni ho vol veure, simplement és la despreocupació, però no perquè estigui amb algú que la pot cuidar sinó el desinterés per una tercera persona, tot i que aquesta persona sigui la seva mare. O bé perquè el fet que hi hagi una persona cuidadora fa que ja n'hi hagi prou, i aparegui la doble mesura d'exigència, per ells és indispensable i obligatori donar les informacions i no ho és, les visites, les trucades interessant-se per ella.

Ara esperar que l'associació pugui ajudar-me i el centre sanitari pugui reunir un grup de treball homogeni per ella. El cuidador ha de tenir tota la documentació per poder agilitzar totes les accions.